Dades dels Països Catalans






         Dades curioses i interessants dels Països Catalans

2 juliol 2010

ODA A ESPANYA (Joan Maragall)

Filed under: Poesia @ 10:33 AM
Etiquetes: , , ,

 

Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana:
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra.
En aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records, 

records i glòries

només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla. 
On són els barcos.
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare! 
Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya?
no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall i Gorina -1898-

 



22 gener 2010

Batalla del Cefís (almogàvers)

Filed under: Història @ 11:45 AM
Etiquetes: , , ,

Plana de Beòcia, Grècia, 13 de març de 1311

Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.

Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll.

La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.

Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.

La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.



21 gener 2010

La revolució agrària, comercial i industrial (documents)

Fragment de Le Siècle de Louis XIV de Voltaire (1751).

«Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i dels més afortunadament situats. (…) produeix tot allò que pot afalagar els seus desigs, en arbres, en blats, en fruites, en llegums de tota mena. Barcelona és un dels més bells ports d’Europa i el país forneix tot per a la construcció de navilis. (…) Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella.»


Fragment d’Edward Clarke (1761).

«A Barcelona (…) hi ha tanta activitat que pensarieu que no són espanyols.»


Fragment de Cartas Marruecas de José Cadalso (1789).

«Els catalans són el poble més industriós d’Espanya. (…) Els camps es conreen, la població augmenta, els cabals creixen i, en definitiva, sembla que aquesta nació està a mil llegües de la gallega, l’andalusa o la castellana.»


Fragment d’un discurs de Valentí Almirall publicat al Diari Català el 20 de març de 1881.

«Si nosaltres assistíssim al meeting industrial alçaríem la nostra veu perquè ens sentissin no sols els reunits sinó també els que des de Madrid es burlen de Catalunya i diríem:
S’ha acbat ja això de venir a arrossegar-nos als vostres peus, s’ha acabat ja l’anar a la cort a oferir-vos, en veu baixa regals i presents per obtenir el que ens interessa. D’aquesta hora endavant, no us demanarem favor, sinó justícia.
I s’ha acabat perquè avui coneixem ja la nostra història, i la nostra situació actual, que hem estudiat a pesar dels vostres esforços en dificultar-nos l’estudi.
(…) Avui sabem ja que la mort del nostre comerç va ser sols una arbitrarietat, un cop de força molt més fatal per a Catalunya, que el que va pegar-li Felip V a principis del sigle passat, després de la seva victòria.
I no podent ressucitar el comerç creàrem la indústria, que en pocs anys va fer-se poderosa. (…)
La indústria catalana, doncs, nascuda per necessitat, la indústria, recurs extrem que ha adoptat Catalunya per a refer-se dels vostres cops de força, no ha de demanar protecció agenollada als vostres peus; pot exigir-la amb el cap molt dret i el cor molt net (…)»


«Dades i materials per a Història de Catalunya a primària»

Equip dirigit per Oriol Junqueras



14 gener 2010

Anar a Madrid a peu als 107 anys

Filed under: Biografies,Varis @ 3:50 PM
Etiquetes: , , ,

JOAN CASTELLS i MONTLLEÓ

(Tortosa, Baix Ebre, 1779 – 1886) – Militar

Participà en la Guerra Gran en l’expedició del marquès de la Romana a Pomerània i a Dinamarca, i en la guerra del Francès amb les forces del general Blake a Bailén i a Talavera de la Reina, en la defensa de Girona com a assistent del general Álvarez de Castro, i en la defensa de Tarragona el 1811.

Durant la Primera Guerra Carlina actuà com a correu de les forces liberals.

Morí als 107 anys, després d’un viatge a peu a Madrid per saludar el rei Alfons XII.

29 desembre 2009

FELIU CARDONA i PUIG

Filed under: Biografies,Geografia @ 2:38 PM
Etiquetes: , , ,

(Malgrat, Maresme, 1903 – Caracas, Veneçuela, 1982)  Explorador

Féu els estudis de pilot a l’Escola de Nàutica de Barcelona.

Durant el viatge de pràctiques corresponents, restà a Veneçuela, on, juntament amb Joan M. Mundó i Freixas estudiaren les possibilitats auríferes i diamantíferes de la Guaiana, descobriren la cascada Meru, el 1928, actualment anomenada Salto Ángel, la més alta del món, i pel seu compte, les fonts del Caroní.

A la mort del company, prosseguí les exploracions de la selva amb finalitat de servei en el camp de les ciències i de fixació de punts geodèsics per a la cartografia veneçolana.

Féu de guia de l’expedició franco-veneçolana en el descobriment de les fonts de l’Orinoco (1951).

Sol o amb comissions de treball, tingué part en els treballs de fixació de fronteres.

Fou un gran coneixedor de la Guaiana i de la població indígena.

31 octubre 2008

Recordant a l’OVIDI MONTLLOR

Filed under: Biografies,Música,Poesia @ 5:04 PM
Etiquetes: , , ,
Ovidi Montllor i Mengual

Clicant als següents enllaços veureu videos de les cançons de l’Ovidi Montllor:

Gaudiu d’una veu privilegiada i d’unes lletres amb sentiment.

29 setembre 2008

ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE (Vicent Andrés Estellés)

Filed under: Poesia,Política @ 9:35 PM
Etiquetes: , ,

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
 
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot aixó són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

30 abril 2008

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE (Salvador Espriu)

Filed under: Poesia,Política @ 6:09 PM
Etiquetes: , , , ,

 

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

26 abril 2008

La Independència de Catalunya

Filed under: Literatura,Política @ 5:47 PM
Etiquetes: , ,
Assaig publicat per Joan Maragall, l’any 1895, trobat mentre feia una reullada dels clàssics catalans. Com es pot comprovar, encara és plenament vigent, tot i el temps transcorregut (113 anys), Només ens cal canviar alguns del “mals” que ens imposa Espanya, com per exemple, el teatre per la televisió.

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per aixó nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Aixó no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d’una part el centre intel·lectual d’Espanya ja en produeix ben poques i d’altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens en aparten d’aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s’han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes, els adulen, s’aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra i provecho. Uns diran: “Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i d’aquest profit?”. Està bé no privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: “Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, sominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya”. Aixó és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè en aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició, i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per aixó dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres a ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit.

I ara que he dit li que hem d’evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d’avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quan a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure’s.

Doncs bé,envers aixó s’hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l’amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: “No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”. Aixó, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè els periòdics d’aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de què no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I es ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d’aquí, fins els de l’esperit més català, ens en diuen prou i massa.

En quant a teatres, s’ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de què el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrere d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d’en Pitarra, les peces amb música d’en Morera, l’hermós humorisme barceloní d’en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d’una tribu africana d’aquestes que de vegades se’ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s’ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per aixó, apartar-los-en, a més d’ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d’aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou l’anar a redimir als captius de Marruecos.

Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual sigui complerta, lo demés serà lode menos, i Catalunya formarà part d’Europa.

(Joan Maragall i Gorina, 1895)

El poder de Roma es decideix a Catalunya

Filed under: Història,Política @ 12:17 PM
Etiquetes: , , , ,

Un dels moments de màxim poder i esplendor de l’Imperi Romà correspon al període en que Juli Cèsar era el seu màxim dirigent, fet que provocà moltes lluites internes i que acabà amb l’assassinat del mateix. Un dels enemics més importants i coneguts que tenia era Pompeu, comandant de la Hispània.

El que poca gent sap, és que una de les més importants batalles lliurades entre ambdós, va tenir lloc en terres lleidatanes, on, en certa manera, va dicidir-se el futur de l’Imperi.

Pompeu té set legions a Hispània, les quals s’estableixen a la ciutat d’Ilerda (Lleida) i al puig Gardeny, així poden dominar completament els dos ponts del Segre. Per altra banda, Juli Cèsar, amb menys efectius, però amb un exèrcit de veterans ben entrenats, es situa a Corbins i mana construir dos ponts riu amunt.

Una vegada passat una part dels seus efectius, Juli Cèsar els trasllada a les portes de Lleida, on té lloc una sagnant batalla, que no és pas la decissiva. A més a més, començen unes fortes pluges i el riu s’emporta els dos ponts de Corbins. La situació era força delicada i aleshores Cèsar decideix, per sorpresa i en barques lleugeres, que siguin transportats soldats seus a l’altra banda del Segre per tal de bastir-hi nous ponts, que es comencen alhora per les dues ribes.

Un cop restablerta la comunicació, Juli Cèsar fa amistat amb diferents tribus i ordena la construcció d’uns canals que sagnin el riu per poder-lo travesar amb la seva cavalleria. Un cop passat l’exèrcit de Cèsar a la riba esquerra, deixà els pompeians en perill d’envoltament. Per a evitar-ho les tropes de Pompeu decideixen retirar-se cap a Celtibèria, perseguits per Cèsar pel pla d’Urgell fins a les muntanyes de les Garrigues, on els fa creure que els deixa per agafar el camí de Tarragona. Realment, el que fa es canviar ràpidament de marxa i sorprèn a les tropes de Pompeu a  prop d’Octogesa (Mequinensa), quan estaven a punt de passar l’Ebre. Llavors els pompeians intenten la retirada per tornar a Lleida, però també els talla el camí. Finalment, cansats i decebuts, es rendeixen a Juli Cèsar el 2 d’agost de l’any 49 aC.

Aquesta campanya és clàssica entre els estudiosos de la bona tàctica militar.

Next Page »

© 2016 Dades dels Països Catalans   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php